dimarts, 19 de juliol del 2011

de mudances....



El bloc està de mudances. així que si tot va bé aquesta serà l'ultima entrada a la direcció tansolscalsomniar.blogspot.com.

A partir d'ara el blog el trobareu a
tansolscalsomniar.wordpress.com

D'aquesta manera deixo d'utilitzar el programari privatiu de Google (Blogger) per passar a utilitzar un programari en codi obert; lliure, amb Wordpress.


dilluns, 18 de juliol del 2011

El personatge de la setmana


El personatge de la setmana és Paprika Steen.
És el personatge de la setmana al programa setmanal de Ràdio Trama. En la ràdio lliure de Sabadell en Luitxi i en Jaume condueixen un interessant, divertit i original programa sobre bandes sonores de cinema -i música de sèries i altres espais relacionats amb la pantalla-

Paprika Steen es danesa -de Dinamarca que no de Dània!*- i ha participat en 29 films i en dues pel·pel·lícules com a directora.
Apareix a Idioterne de Lars Von Trier realitzant un breu paper en el que representa a una possible compradora de la casa a la que viuen els "idiotes". Es tracta d'una pel·lícula Dogma, que forma part d'una trilogia dirigides per Trier. La primera peli de la trilogia és Rompiendo las Olas (títol en castellà) i l'última está protagonitzada per Björk i es titula Bailando en la oscuridad.

Paprika Steen també apareix a una altra film Dogma; La celebración (Festen, títol original). Fent el paper de la germana del protagonista, que és fill del homenatjat a la festa en qüestió que és un aniversari i ell -el fill- revelarà una trascendent informació. Es tracta de dues pelis molt interessants per a qui li interessi el cinema d'una altra manera.

De la tercera peli no en parlarem, ja que no l'he vist.

salut, petons i crispetes!



*Ho entendreu si escolteu el programa...
(I seleccionant l'enllaç amb el nom del personatge accedireu al Generació BSO corresponent!)

dissabte, 9 de juliol del 2011

[NO RES]


Això va d'un documental que tu mateixa pots produir. I de què va el documental? Doncs tracta de la Colónia Castells de Barcelona. I del No-Res que hi resta ara on abans hi havia ciutat, vida, convivència; vida pública i compartida. Si voleu informació de primera mà visiteu la plana web de la gent que ho está fent realitat.

divendres, 24 de juny del 2011

Economia de la felicitat


Makarenko va parlar de la pedagogia de l'alegria. Bourdieu parla de l'economia de la felicitat. Pot sonar forçat, tant una com l'altra, però són paraules precises per anomenar cada una de les dues disciplines.
L'economia capitalista té en compte els costos i els beneficis, però no es mesuren els beneficis socials. Alló que no és calculable no entra en joc.
L'entrevista realitzada al sociòleg francès que apareix al documental La sociologie est un sport de combat* parla d'això i parla de com en ocasions -moltes- es demana a les sociòlogues que realitzin estudis sobre la violència a les escoles o a la societat. Peró cercant les causes de la violència sempre en l'univers de la violència, com diu el mateix autor, per contra de buscar-les en les condicions socioeconómiques.

Però al documental hi trobareu una mica de tot. Una mica e Foucault, una mica de Godard, una mica de Marx, una mica de Wolf i moltes altres miques.


*Un xic més avall en aquest mateix bloc, al post també de Bordieu hi trobareu els enllaços de megaupload de les dues parts del documental.

diumenge, 29 de maig del 2011

#acampadasbd



text sobre les acampades de Santiago alba Rico
http://rebelion.org/noticia.php?id=128812

i un altre text de Manuel Delgado.

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/05/el-peligro-ciudadanista-intervencion-en.html

salut i petons

diumenge, 1 de maig del 2011

Crítica al sistema educatiu

Pierre Bordieu ens deleita amb una crítica a l'escola com a centre de producció de les diferencies socials.
L'escola és un espai on es reprodueixen les estructures socials, com ens explica el socióleg francés, on es creen titulacions que et permeten exercir una professió determinada.
Posa sobre la taula i explica conceptes com el capital cultural; és a dir que no tan sols heretem els mitjans materials de la nostra familia sinó també instruments d'aprenentatge, comunicatius i de "saber fer".

Es guanya l'etiqueta d'interessant.



Podeu descarregar també un documental sobre Bordieu mitjançant els seguents enllaços:

Primera part.
http://www.megaupload.com/?d=JA07ZTUH
Segona part.
http://www.megaupload.com/?d=F4T7UFJG

dijous, 28 d’abril del 2011

Tocats pel rastre de Zizek quan s'esforça per escriure per l'ésser humá nou.

A totes ens costa seure a escriure. Potser a causa de l'edonisme al que ens empeny la cultra capitalista, entre d'altres. Un bon exemple de la cultura del treball i de l'esforç el podem trobar al Poema pedagógic d'Anton Semynovich Makarenko. Entre les seves pàgines hi ha múltiples referéncies a l'esforç, l'autosuperació -no com a l'autoajuda, sinó en el sentit de l'ésser humá nou; al que refereix Lazar Markovich Lissitzki en la seva coneguda obra, que fou portada de la Tanyada-.

Slavoj Zizek ens explica en un breu video un métode per enganyarse i posar-se a escriure.
Peró bé, l'esforç es requereix a si mateix. No hi ha dreceres, Herman Duncker en un planer pròleg d'un pedagógic llibre titulat Introducción al marxismo fa una crítica als erudits burgesos de literatura fácil. En definitiva ens diu: Camarades; llegiu. Llegiu lectures d'aquelles que costen. De les que no s'entenen facilment, allà és d'on probablement treieu bons coneixements. És clar, llegir molt Dan Brown o molt Cohelo és... vaja, és entreteniment -que no és poc-. Peró si volem entendre el materialisme dialèctic o l'ética kantiana -o l'estética- o l'intel·lectualisme socràtic no podem esperar fer-ho en les lectures planeres.


Dreceres no n'hi ha, però ajudes si, com les del Pau que al seu suggerent bloc ens llença una corda -i ens fa una recomanació- amb El capital de Karl Marx, bé, amb El orden del capital de Carlos Fernandez Liria i Luis Alegre Zahonero.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Els cínics no serveixen per a aquest ofici

Una amiga i companya em va recomanar un llibre. Gràcies.
Un d'aquells que sedueix amb el títol -Los cínicos no sirven para este oficio-.
Peró no pas com quelcom desequilibrat o injustificat. No. El titol fa sentit, en ell Kapuscinski parla sobre el bon periodisme i ho fa sense embuts, i des de la seva experiència. Diversos dels seus arguments són traslladables a altres feines, altres oficis. De la mateixa manera que certs oficis no son gens lloables n'hi ha que demanen que la persona que els realitza si ho sigui. D'aquesta manera una educadora social per a ser bona educadora té un requisit que és, al meu entendre, el mateix que Riszard kapuscinski li col·loca al periodisme.

Crec que per a exercir el periodisme, sobretot, s'ha de ser un bon home, o una bona dona: bons éssers humans. Les males persones no poden ser bons periodistes.
Si s'és una bona persona es pot intentar compendre a les altres, les seves intencions, la seva fe, els seus interessos, les seves dificultats, les seves tragédies. Y convertirse, inmediatament, des de el primer moment, en part del seu destí. és una qualitat que en psicologia s'anomena "empatia".

Ben bé que podria estar parlant d'una educadora o d'una mestra, o de molts altres oficis que requereixen a part de rigor, capacitat de treball i profesionalitat de aquesta altra qualitat, d'aquesta virtut.


Podeu veure una entrevista a Ryszard Kapuscinski.

Salut i petons.

dijous, 14 d’abril del 2011

Imaginem


Imaginem una persona jove, amb X anys -que poden ser 11, 12, 13[...] 18,19, o més; perqué no?-. Li posarem una cara (des)coneguda que pugui ser re-coneguda.
Tota persona és el que és per un complex conjunt de aspectes determinants -biologia, família i entorn proper, capital cultural de les progenitores i etcétera. I sobretot pel seu context socioeconómic, que al final és el que pesa més i el que determina la resa¡rta de determinants, valga'm la redundància-.

Tot allò que no ens ensenyen dificilment ho apendrem. O formulat d'una altra manera; aprenem allò que ens ensenyen.
Vivim com vivim en societats extremadament complexees i on totes estem interelacionades la responsabilitat de totes i cada una és també, d'una o altra anera, de totes i de cada una. És que la culpa és dels pares, que no els eduquen. Bé si, i de les veïnes dels pares, i de les profesionals de l'administració, i de les amigues, i de les profesores, i de totes les persones per les que han passat, passen i passaran.
La societat sota el model capitalista, tal i com la coneixem, crea borses de pobresa i marginació, i hi ha qui queda satisfet amb intervenir en aquestes borses. Com si el fet d'intervenir mateix fos ja la solució, una redempció. Bé, es tracta, crec, de que desapareguin. Del tot.
Bé, ara si, ara imaginem.
Imaginem que les persones més properes ell mai li han fet apreciar el valor de l'escola, com d'important és.
Imaginem que no li han ensenyat a fer un ús racionat dels diners.
Imaginem que no lli han ensenyat el valor del treball, la cultura de l'esforç o la importància de adquirir capacitat de treball.
Imaginem també que no li han ensenyat moltes altres coses que ens puguin semblar rellevants per a una socialització adecuada, crítica, potenciadora, alliberadora...
i perqué no li han ensenyat? Doncs perqué a elles tampoc els hi van ensenyar. I perqué? Hipotesis non fingo. L'ou o la gallina?
En tot cas, en comptes de dedicar-nos a pensar on va començar la barbárie podriem dedicar-nos a pensar en maneres d'acabar i a com fer més efectives les que ja coneixem i utilitzem.
Ai, que m'oblido de imaginar!
Imaginem doncs -o pensem en alguna persona que coneguem, o haguem vist, o ens n'hagin parlat- que ha tingut més oportunitats i la possiblitat de aprofitarles, de triar-les, de convertirles en la seva realitat. parlariem de persones molt diferents. No d'altres persones, sinó de les mateixes, perqó que hagiessin avançat per camins diferents i potser alra no hi haurien borses de pobresa.
En cualsevol dels casos, le oportunitats no neixen comles flors ni son trens que passen i als cuals hem de pujar. Tampoc les porten els Reis d'Orient ni les oferten als serveis Socials. No hi ha oportunitats perqué el sistema polític i económic que regeix el nostre país no les permet, no les crea, no le possibilita d'igual manera per a totes.

L'ética i el treball comunitari son dues eines convinables i imprescindibles per a aquest treball. No le úniques. N'hi ha d'altres igualment imprescindibles i que podem anar descobrint fruit de les contradiccions que ens trobem pel camí.

Va com va.

A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Ovidi Montllor.




dissabte, 19 de març del 2011

Jo també m'emprenyo.


Violet Oaklander en un meravellos capítol de El tesoro escondido titulat Las muchas caras de la ira ens descriu situacions en les que ella ha tractat precisament aquesta emoció, l'ira.
L'ira és l'emoció més malentesa de totes afirma la psicoanalista per iniciar el capítol en qüestió.

En la mesura en que creix se'n adona de que els sons i les paraules són importants eines per a satisfer les seves necessitats, peró ella no té un bon repertori de paraules per expresar el que vol dir."Vull llet!" és fàcil; l'expressió emocional és abstracta i difícil. Li diu a la seva mare "T'odio!", perqué no sap com dir-li que li molesta que parli per teléfon. La mare reacciona amb horror, rebuig o potser sent pena de que la seva própia filla l'odï. Potser crida "No t'atreveixis a parlarme d'aquesta manera!" Sally -la nena- es confon amb totes les reaccions que escolta, veu i sent. Inclús la mare més il·lustrada pot atabalar-se davant de les expressions d'odi de les seves filles [...] Sally decideis que per la seva supervivéncia, ha de trobar un altre model per arreglarse-les amb els seus sentiments. Llavors se'ls guarda sense saber que fer-ne, peró l'atempesten els mals d'estómac.

-El tesoro escondido de V.Oaklander-

L'autora relata situacions i accions entorn a l'ira, la rábia i l'emprenyamenta. Ens explica com treballar amb la rábia prenent connsciéncia d'ella, acceptant-la i aprenent a expresarla. Ens decriu com treballa amb materials com colors, fang, sorra i titelles o ninots. O com fa -amb les seves pacients- llistes. fan llistes de coses que li fan rábia. d'aquesta manera l'infant pot conectar amb allò que li provoca rábia, apendre que és, posar-li un nom i poder, paulatinament, a gestionar-la.

Proveu vosaltres mateixes a fer llistes de les coses que us fan rábia, poésser tota una experiéncia.

dissabte, 19 de febrer del 2011

jo llegeixo, tu llegeixes, ells i elles llegeixen!


Matilda, la Història interminable o El món de Sofia -entre moltes altres- són històries que ensenyen a apendre, que ens poden ajudar molt a fomentar la lectura i el valor dels llibres. Hi ha altres històries que ens podem imaginar també, com la d'un nen al que li portem un llibre o un conte per llegir. Que un llibre sigui quelcom que ell identifiqui amb obligatorietat és una desgràcia. El llibre és i ha d'ésser per a el una cosa agradable i desitjable. I això dependrà molt de com nosaltres li presentem. Si poc a poc, dia a dia, nosaltres ens mostrem amants dels llibres, i un bon dia li diem; mira t'he portat una cosa molt especial. Es tracta d'un conte que m'ha regalat la meva germana i si tu vols el podem llegir junts. Una pàgina cadascú, per exemple. Un altre dia, amb el llibre a mitges -però que ningú pateixi, hi hem posat un punt de llibre per a saber per on anàvem- li podem proposar d'agafar les bicicletes i anar a la biblioteca. Allà ens farem el carnet. Així podràs agafar els llibres que vulguis, això si; és la teva responsabilitat. A qui no li agrada essent petit agafar la bicicleta per anar a un lloc que està relativament lluny, i allà encadenar-les a la porta i entrar a la biblioteca. I ens donaran un carnet! Podrem agafar llibres i pel·lícules!

Ara ja ens hem llegit el llibre que em va regalar la meva germana, que és preciós, i ja hem acabat el nostre primer llibre de la biblioteca.

dijous, 17 de febrer del 2011

Arròs de Copenhagen. Es pot acompanyar amb crispetes i millor amb bona companyia (tot i que és contingent)


Intentar veure quelcom d'un mínim d'interès a la televisió avui és tot un repte. Normalment surt més a compte deixar-la apagada. La industria cinematogràfica, al igual que la televisiva, està marcades per les lleis del capitalisme. El producte passa a ser mercaderia, i la finalitat que li es pròpia com a tal es ser venuda i obtenir els màxims beneficis. Bé, quan amb el cinema passa això ens trobem amb una industria del cinema que produeix per vendre, i per a això el que funciona es repetir receptes d'èxit. Com quan tenim convidats i volem quedar bé, fem aquell plat que ja sabem fer i que mai ens falla. Peró és clar, així no apendrem receptes noves.

En Thomas Vinterberg i en Lars von Trier, juntament amb altres directores de cinema, varen decidir fer una recepta nova. I els hi va sortir un plat ben bo, això si, molts paladars no hi estaran acostumats.
Arròs de Copenhagen:

Amb aquest deliciòs plat els directors danesos pretenien donar la volta al cinema, potenciar aspectes que el fast-food filmic havia perbertit o oblidat. No calen grans despese per a fer un bon àpat, per això elles cuinen amb cámeres de 35 cm, sense escenografia, donant importància a allò que la mereix i que la demana; els bons aliments. Per això donen importància per damunt de tot a la interpretació. Ni conservants, ni colorants, ni efectes especials.

Curiòs també -dejavu per les oients de Ràdio Trama-, si volen música ha d'ésser la que soni a la ràdio de la cuina, ha d'estar justificada, res de musica heroica quan el prota destaca en un moment d'aquells de pel·lícula -o per llepar-se els dits-.
Preparació
Inngredients
I per a qui li agradi menjar bé i bónes recomanacions:
Festen, de Thomas Vinterberg. (Celebració)
Idioterne, de Lars von Trier. (Els idiotes)
Aquesta darrera forma part d'una trilogia anomenada Goldenheart, iniciada amb Rompiendo las olas, y tancada amb una tercera part anomenada Bailando en la oscuridad, protagonitzada per Björk.

dimarts, 8 de febrer del 2011

La fábrica Paulac


He llegit aquesta tarda que la fàbrica Paulac, ha tancat les seves portes, i ha fet crac! El diari diu que el pobre fabricant s'ha arruïnat, i ha hagut de marxar a Suïssa, amoïnat. Si la fàbrica no dóna, diu que no ens hem d'esverar, que ja hi ha qui se n'ocupa del que es fa. Una banca se la queda per vendre i especular. Hi hagi fàbrica o finança, tant se val. Dels obrers que hi treballaven, el diari no n'ha parlat. Són a l'estació de França, m'han contat.

Ovidi Montllor

diumenge, 6 de febrer del 2011

Alfabetització

Podeu fer un com d'ull a l'entrevista d'un membre de l'ajuntament de Sevilla que explica l'aplicació del metode alfabetitzador cubà "Yo sí puedo" a la ciutat de sevilla.







diumenge, 19 de desembre del 2010

dissabte, 18 de desembre del 2010

Mitja taronja de ningú!




Acció Lila, col·lectiu feminista manresà han fet una campanya qüestionant la salubritat de l'amor romàntic. Accediu al bloc. Hi ha un vídeo que està molt bé.http://acciolila.blogspot.com/2010/11/lamor-romantic-es-sa.html

Podem començar divorciant-nos de Hugh Grant, de Júlia Roberts i companyia, i casant les emocions amb les raons.
En tot cas, aquí queda el video de les manresanes!

dissabte, 11 de desembre del 2010

Construint exemples, posant noms.

Assolir determinades fites no és fácil. Sovint la idolatria ens ajuda en certa manera, a vegades el sencill exemple. "Seremos como el Che" criden les Pioneres cubanes. El Che si era un exemple - i és-, i com ha dit Santiago Alba amb un Che la humanitat en té prou -com en té prou amb un Sol-.
Peró altres necessitats necessiten esser exemplificades. Altres fites, altres idees, altres persones necesitem quelcom on mirar per a copiar, per buscar-cercar inspiració o millor dit referéncia.

En la lluita per l'emancipació personal i social hi ha terrenys amb bones petjades i podriem omplir llargues llistes de noms i cognoms nacionals i internacionals.
Peró encara hi ha terrenys practicament verges.

Hi ha una lluita que no té exemples, per no tenir no té ni nom.
La lluita per la superació del patriarcat és complexe i veu de idees, teories i dinámiques noves, innovadores i vanguardistes; com han de ser les bones idees. Sovint molts conceptes ens sonen estridents, incomprensibles, forçats i difícils.

Peró tornem a la qüestió dels noms, i dels exemples.
No hi ha líder ni exemple históric de la lluita per la... (vaja, que no se quin nom posarli a aquesta lluita...)

Nova masculinitat
Masculinitat alternativa
Masculinitat positiva
Masculinitat igualitaria

Nova? el temps és quelcom massa relatiu. No és m´çes que la mesura de la corrupció de totes les coses.
Alternativa, a què?
Positiva... La dicotmia bo-dolent no deixa de ser escassament descriptiva. seria com anomenar al socialisme economia positiva, que no deixa de ser veritat, peró sembla que és massa simplista. No afageix cap informació.
Igualitaria. Bé, hi ha tot un debat amb la igualtat en el feminisme també. Peró crec que demoment és el més adient. Nombrosos grups han utilitzat aquest mot "Homes per la igualtat"

Doncs la lluita per la masculinitat posotiva o igualitaria a més de no tenir nom, tampoc té noms. No tenim herois, ni liders, ni exemples. Poster perqué no tenim história. Potser perqué no tenim -Tenir o ésser?-, potser perquéno som.

dijous, 4 de novembre del 2010

El Cosmonauta



Es tracta d'un projecte de cinema amb llicència Creative Commons, veieu el tryler;
http://elcosmonauta.es/
No és el primer projecte de cinema en llicéncia no privativa, el film de la directora sueca Hanna Sköld ja ha recuperat 7.500 € dels 10.000 en prestec que varen necessitar per a rodar la pel·lícula “Nasty Old People” (Gente Vieja Desagradable).






Per llegirne més: http://es.creativecommons.org/

divendres, 29 d’octubre del 2010

i com diu el Vasili; els somnis no son tan sols somnis si els hi dones un sentit...



El bloc ha mutat una miqueta, l'estatisme poques vegades porta res de gaire bó...
Tansolscalsomniar ...

dijous, 28 d’octubre del 2010

single man



































Single man (Solteros) es una pel·lícula que tracta de la qüotidianietat a un racó de la Xina rural, a un poble de muntanya anomenat Gu Jia Gou, a 150 Km de Beijing. Históories de vida narrades per homes, pagesos, que mostren una realitat social molt masculinitzada. No per una questió de domini patriarcal, que també, sinó per una qüestió de nombre. El conegut problema poblacional i de natalitat que viu la xina; una descompensació entre la població femenina i la masculina. Fet que genera una situació esperable; els homes que dessitgen trobar una dona per tal de mantenir una relació heterosexual -ja sigui sentimental-amorosa, sexual, erótica o totes- ho tenen difícil.
Alguns d'ells resoldran els seu problema pagant, inclús comprant-se una dona. Altres gràcies a la seva posició social, i altres faran bonament -o malament- el que podran.
Single man, de Hao Jie.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Entrevista a Gerard Coll


Foto:Bloc de l'Assemblea de drets socials de Vilafranca del Penedès; http://dretssocialsvilafranca.blogspot.com

Entrevista a Gerard Coll sobre com combatre l'homofòbia i la transfóbia.
En Gerard parla de com evitar aquets episodis als instituts, essent l'adolescència una de les etapes més difícils o conflictives.

És interessant també quan parla de com en el camí de la masculinitat dels homes-nois atacant a aquelles persones que no mostren un model clarament masculí-tradicional.

Per veure l'entrevista:
http://www.tv3.cat/videos/3148992

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Jo tampoc l'entenc


Doncs bé, jo l'he vist per segona vegada i encara em sento perdut. Segurament podriem fer un grup de terèpia per a totes les persones que, com jo, ens hem quedat amb a quella sensació -aquelles sensacions- de que hi ha coses que se'ns han passat, que que volia dir en bó den David amb aixó o sencillament; "no ho entenc", tot mirant a qui ens acompanyava en aquest fascinant viatge al surrealisme cinematogràfic. I despés et quedes amb aquella intriga i investigues per irnet, però igualment res et queda clar.

En verdad es un filme que no se entiende pero, puestos a especular... "Mulholland Drive", tan fascinante como confusa, es una película donde Lynch recurre a las mismas actrices para interpretar diferentes personajes -lo cual despista totalmente al espectador- dejando, como única interpretación más o menos "lógica" (no se preocupen, no hay spoilers que valgan), una narración sobre el destino pasado y futuro de una amnésica y una aspirante a actriz -que ayuda a la primera a resolver su identidad-. Pero claro... eso es lo que yo creí entender, otros la interpretan como una ordenación atemporal de una historia que ofrece dos posibilidades o alternativas paralelas. En cualquier caso, absorbente o irritante, otra obra singular del Lynch más onírico que no deja a nadie indiferente. (Pablo Kurt: FILMAFFINITY)

"Brillante y retorcida, artificiosa y, obviamente, sobrevalorada (...) Lynch juega a hacernos creer que él tampoco entiende qué demonios ocurre al final, ni en medio..." (Ángel Fdez. Santos: Diario El País)
Aqui deixo dues crñitiques que per un o altre motiu m'han atret l'atenció.

I per a les qui no l'hague vist, recomanada queda!
Mulholland Drive, dirigida David Lynch. 2001.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Krzysztof Kieślowski


Aquest director de nom difícil de pronunciar correctament per a les persones de parles llatines, natural de Varsóvia, va estarse preparant per a entrar al cos de bombers, idea que va aparcar per a dedicarse a els estudis; a l'escola de Cinema i teatre de Łódź.
És conegut sobretot per la trilogia "Tres Colors" (Blau, blanc i roig) referent a la bandera francesa.
Podem dir ara que va ser una sort que no es dediques sencillament a fer de bomber, que no és poc, peró... i tot el que ens haguessim perdut!
Només per aquesta fantástica trilogia ja s'ho val!
De fet un dels primers articles d'aquest blog tractava d'aquetsa trilogia magníca.

Fritz Teufel



Fritz Teufel, amb Hegel y Brecht

Fritz Teufel, símbol de l'Alemania més alternativa del 68, va defallir el passat 6 de juliol a Berlín. Amb 67 anys.
Com podreu llegir a l'article citat més avall en Teufel va ser detingut grácies a les escoltes telefóniques en els preparatius d'un atemptat dirigit a una destacada personalitat nordamericana. Mñes tard les forces policials varen descobrir que es tractava sencillament dels ingredients per a la recepta d'un flam.
I bé, que el company d'en Baader ara compsrteix barri amb altres colegues seus, com diu el titol amb Hegel i Brecht.
Salut i petons!

Per a saber-ne més visiteu l'article del suplement de cultura del Gara:
http://www.gara.net/paperezkoa/20100725/211920/es/Fritz/Teufel/con/Hegel/y/Brecht/

divendres, 15 d’octubre del 2010

PA NEGRE


Pa negre
Els personatges d’aquesta história t'acaben portan a una mena d’esquizofrénia, sobretot quan estem acostiumades a dicotomitzar-ho tot entre bons i dolents. Quan hi ha un conflicto bél•lic per a nosaltres desconegut i ens en assebentem per les notícies tenim la necessitat de posicionar-nos, de buscar els bons i els dolents, com en una partit de futbol o de tenis. Un exemple molt clar el vaig apendre en la prewsentació de la tesina d’una amiga. És el fenómen de l’anomenada piratería i la pesca de la tonyina, en el que ens agradaría posicionar-nos del bandol pirata per tot el que ha comportat la piratería en l’imaginari col•lectiu, peró ue si l’analitzem veiem que no és com ans agradaría… En la história passa el mateix, i en la de Pa negre també. I ens obliga a cambiar diverses vegades d’opinió i quan apareixen els crédits penses “ No! Que no s’acabi, que passi alguna cosa definitória” Perqué no acaba com voldries, i és precisament una de les virtuts de la peli, que no és la hisória de sempre, sinó que obliga a pensar i a reflexionar sobre qué va ser i qué va suposar aquella época per la história del nostre país en una de les moltes dimensions en les que va afectar. UNa guerra i una postguerra que fa sortir el pitjor de cadascuna i que genera la superposició de l'instint de supervivència per sobre dels ideals i les conviccions polítiqus. Dura i contundent.
En definitiva, molt recomanable.

dissabte, 25 de setembre del 2010

El Winnipeg d’en Maddin.


My Winnipeg és una pel·lícula ben estranya, per a mi.
D’estil barroc, segons la sinopsi del programa oficial del festival, el film del director canadenc relata les vivencies i records del mateix Guy Maddin de manera autobiográfica passant a la autoficció.
No se si l’encerto, però ami em sembla que a Guy Maddin li passa el que a la majoria, critica la ciutat propia peró li té una estima brutal o com diu el Feliu Ventura “em queixe peró se que no ho vull diferent”.
Una autobiografia surrealista, crítica amb l'absurd de l'urbanisme desvocat, crític amb les normes socials, amb el comportament humà... i amb un toc d'humor molt peculiar.
Es parla de carrers que no apareixen als mapes i que passar per ells equival a descobrir les intimitats de Winnipeg, veient la roba estesa o altres qüestions de l'àmbit més privat o més íntim de les ciutats. Costa parlar d'aquest film, de fet el film mateix ja costa. Sense cap mena de dubte cal tornar a veurela com a mínim una segona vegada, i a veure que tal.

Per a fer-vos una idea...
http://www.imdb.com/video/imdb/vi2598568217/

Lucía


No es va cumpli la primera mitja hora de la pel·lícula que va començar a matxar gent. Les primeres més tímides, peró poc a poc desenes i desenes de persones abandonaven la sala en la que es projectava el primer llargmetratge de Niles Atallah. Una história en la que sembla que no passa res, de silencis, de plánols fixes, de sorolls discrets i de coses massa normals i poc atractives a simple vista. Peró si superem el visonat simple serem dels que ens quedarem a la sala malgrat siguin les deu tocades, haguem de matinar l’endemà i ja abans de la peli haguem vist un curt del que no hem entés res sobre campistes nordeuropeus. Com deia, a simple vista no passa res, peró com sabem al desembre del 2006 a Chile van pasar coses molt importants. Entre el funeral de Augusto Pinochet i les celebracions nadalenques, entre la precarietat, les protestes contra l’oblid i per la dignitat. Tot aixó i molt més els hi succeeix a Lucía i al seu pare de la meteixa que a tot el poble de Chile, i Atallah ens explica (o ens deixa veure) precisament aixó i més mitjançant Lucía.

En el debat posterior va ser difinida com a Intimista, tot i que el públic el que menys va fer va ser definir. La gent necessitava entendre, preguntava els significats. La gent que va marxar abans de que acabes segurament també necesitaven entendre. Segurament no van entendre que el que havíen de fer era interpretar o imaginar. Moltes coses sencillament no volien dir res concret o predeterminat, sencillament deien coses i les espectadores les havuiem de caçar i de pair a la nostra manera. El cinema també pot ésser aixó. Atallah així va intentar explica-ho després del visionat, acompanyat de la intérpret principal Gabriela Aguilera, el paper de la cual va ser cimparat per una mebre del públic de "Amelie chilena". I la dona tenia part de raó, ja que tant en Amelie com a Lucía podem veure una história del quotidià, peró en el cas francès és de la imaginació, de la mágia o d'una mena de ideal del que a totes ens agradaria ser una mica. En canvi, en la Lucía chilena tenim allò real per contraposició al allò ideal. La casa a la que es graben gran part de les escenes és una casa real, que es conserva tal qual abans i desprès del rodatge. A Lucía li passen les coses normals i poques coses, perqué a la majoria de persones no esna passa el que li passa a l'Amelie, peró si ens passen coses comparables a les que li passen a la Lucía. Lucía és el Clarck Ken i Amelie es Superman, és a dir, crec quer som més Lucia tot i que ens agradaria ser més Amelie.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Maria y yo


Miguel Gallardo dibuixa i escriu un cómic. Félix Fernandez de Castro el llegeix un dia i decideix fer en base a aquest cómic el seu primer llargmetratge. La protagonista principal és Maria; una jove de 14 anys. En paraules del seu director "és una película d'amor entre dues persones" aquestes dues persones són el dibuixant Miguel Gallardo i la Maria Gallardo. Pare i filla comparteixen viatges, anades i tornades a Gran Canaria, on viu la Maria amb la seva mare; la May. L'autisme de la Maria i la relació paternofilial entre ella i en Miguel son el leitmotiv d'aquest film que s'allunya de visions misericordioses o dramatitzadores d'una realitat que ho és tot menys fácil o menyspreable. Exemplar i dignificadora a més a més de recomanable. Opera prima.

PD: A més a més la BSO conta amb la participació de la banda catalana Antónia Font que posa un molt encertat accent balear a escenes acuátiques en una "reserva de guiris"; espai com a mínim inusual per una parella com aquesta.

Director: Félix Fernandez de Castro.
Guió: Félix Fernandez de Castro i Ibon Olaskoaga
Interprets: Miguel Gallardo, Maria Gallardo i May Suárez.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Aprendre, aprendre i aprendre

Sovint tenim o sentim la necessitat (L'obra de Erich Fromm Tenir o Ésser tracta sobre aquesta disjuntiva) d'actuar, de fer quelcom, necessitat d'acció. Hi ha, a més a més, una forta presió social en aquesta direcció. L'acció per l'acció és una constant en el pensament occidental predominant. El paradigma d'aixó és el cinema, des del Equipo A (els de la nostra generació haurem de lluitar contra la nostálgia; amics i amigues, de la mateixa manera que si fessin un remake de Los vigilantes de la playa ens invadirien unes enormes ganes de veurela hem de tenir clar que erem joves i inexpertes, no espereu res que rimi am qualitat. ) fins a Mercenarios la tónica dominant a Holliwood és el génere d'Acció (si és que aixó és un génere...) No cal argument, no cal rerefons, no cal missatge ni és menester deixar (o crear) un epai per a la imaginació o la inventiva. La princesa Acció és autosuficient en el regne del cinema.


Sencillament avegades és milor no fer. No actuar. Esperar, observar, reflexionar. Que ningú pensi (...?...) que ningú pensi que la idea és no fer res. En aquest text és tant important entendre el a vegades com a la vida ho és entendre quines vegades.



Tant en la tasca educativa -o en l'acció educativa, fixa't- com en el quefer revolucionari és important saber triar; escollir, quen fer i quan no fer. El que per Aristótil és la prudéncia; precisament el saber triar o escollir que fer, com fer... Una prudéncia que res té a veure amb aquella del "Que la prudéncia no ens faci traidors" que referiria més a una interpretació del mot en relació a la cobardia, al seny, o quelcom similar; crec.

Él que vull dir és que a vegades actuem realment mogudes per intentar calmar la nostra própia ansietat sense plantejarnos si aquest fet pot estar condicionant la nostra acció. Hem de procurar que la nostra ansietat no sigui el móbil de la nostra acció, i avegades haurem d'esperar, aturar-nos i decidir amb prudéncia (hem refereixo ara a l'aristotélica; triar bé) que fer o que no fer.

I també hi ha moments per a aprendre. En el llibre Sobre la violéncia, de Zizek, l'eslové esriu sobre la cita de Lenin "Aprendre, aprendre i aprendre" tot explicant anecdotes i acudits que es feien entorn aquesta cita. Bé, ve a dir aixó; que hi ha moments en els que és positiu no fer i apendre.


Ara bé, i per acabar, aquelles i aquells que es refugien en aixó per a no fer res per tranquila que tinguin la consciéncia -si és que la consciéncia es pot posar nerviosa- segueixen en una posició inadecuada per a el progés social-humá. És a dir, una excusa és una excusa; al·legar motius per dispersar-se de fer quelcom.

I vaja, recomanar aquest llibre - el de S. Zizek- o altres del mateix autor que juntamenta amb S.Alba Rico son els dos pensadors actuals que més m'ha impresionat i ajudat a pensar bé.


















dissabte, 21 d’agost del 2010

animalades



Entre els i les que em coneixen es coneguda -valga'm la redundància- la meva posoció entorn la déria de certes persones en humanitzar als animals. El favor li dec sobretot a Victor Gómez Pin, profesor de Filosofia de a UAB, el qual es esmentat més aval i sovinteja els meus treballs en mode "citat", ja que l'únic llibre que de moment he llegit escrit per ell també em va impresionar ( Entre lobos y automatas. La causa del hombre) Aquest matí mentres iniciava una sortida en bici (que finalment ha arribat fins Orio on hi ha belles escultures d'Oteiza y paisatges al voltant de la ria també molt bells) tot passant per davant de la plaja de la Concha he vist un gos defecant i el seu amo recolint els seus excrements. A part del premi al civisme -Galardó que podría portar el nom d'algun edil del PSOE com Hereu, Bustos, ...- aquesta escena mereixia una reflexió. Que ningú s'alarmi, aprovo el gest de recolir tant incómode record. Peró... no és cert que si fem un exercici mental i fem abstracció d'aquesta acció el fet de que una persona vagi recollint les deefcacions d'un gos és una cosa patética? A mi en aquell moment m'ho ha semblat, i no és, evidentment, la primera caca que veig recollir (que jo també n'he tingut e propis i de prestats; una salutació des d'aquí al Dr. Livingston Supongo que va ser el meu primer i de moment únic gos i al Sam, a la Cuqui, al Rol i al Danco. Tots ells deuen estar al cel dels gossos)

Bé, la cosa és que hem naturalitzat aquesta imatge, ens hi hem acostumat, l'hem fet nostra. Peró pensem que pensarien en un altre espai-temps d'aquesta acció? És quelcom que está molt aprop de la marranada; una persona amb una bossa del Caprabo a mode de guà recollint la defecació d'un can és quelcom bastant patétic si ho mirem des de "fora".

En qualsevol cas avui la programació de la TV m'ha ajudat a escriure, ja que feien Gorilas en la niebla per si algú encara no l'havia vist, Ace Ventura i Babe, un cerdito en la ciudad. En totes elles els animals no humans tenen importants papers i son victimes dels intents d'humanització de qui siguin que son els i les responsables de que existeixina aquests films. I en relació a la primera peli; sencillament em recorda a les palles mentals del "Proyecto Gran Simio".

Ha arribat un punt que sembla que la línea entre el bé i el mal, está marcada en base a qui recull les defecacions cannes i qui no. Ja sabeu, si voleu anar al cel porteu bosses del Caprabo sempre a mà. Així vosaltres també anireu a cel com el Dr. Livingston, la Cuqui, el Sam, el Rol i el Danco.

Salut i petons.

Per cert, han inventat un esprai per congelar les caques de gos. Ja sabeu, així us eviteu la pudor i escalfor que li és própia. Aixó també mereix el Premi Manel Bustos al civisme.

diumenge, 9 de maig del 2010

sobre la masculinitat, els homes i els maltractadors


Certs temes mai son fácils de pensar, i encara menys de verbalitzar. Ara, si es tracta de violència de génere i l'audiència és de majoria aplastant femenina - o biodones, o dones per diagóstic mèdic que dirien algunes autores del feminisme més postmodern- és encara més complicat al meu entendre.
I no sencillament de violència de gènere, sinó que l'exposició tractava de com intervenir amb els maltractadors. Més concretament amb homes que han estat denunciats, peró no unicament ja que l intervenció pot o ha de ser preventiva , abans de l'agresió física que sembla ser la més visualitzable socialment avui, també intervenir amb qui estar duent a terme aquestes pràctiques (que m'estalviaré d'adjectivar) i amb el qui ho ha fet en un passat, per tal de corretgir-lo.

El leitmotiv básicament era que les societats patriarcals, com la nostra, construeixen un model de masulinitat entre altres coses violent. De la mateixa manera que construeixen un model determinat de feminitat.

El génere masculí és d'una determinada manera, i l'home col·lectiu és d'aquesta manera. Evidentment, d'aquí es desprenen les individualitats masculines igualment agresives, violentes, dominants, controladores, etc.

En definitiva, el "maltractador" és una construcció social, és responsabilitat social i no, de cap manera, és aquell individu que ha nascut o s'ha fet per voluntat própia -en el sentit del lliure albir- així. Si la societat és patriarcal, masclista, els individus que creixeran en ella també ho seran en gran mesura.

Per altra banda, quan l'estat intervé, ho fa de manera contradictória amb aquest fet. Es criminalitza a l'individu d'una manera extrema centrant tot l'odi social contra aquell individu concret, tota la ràbia, de manera visceral, i l'arrel del problema queda intacte. D'aquesta manera tan sols empresonarem individus mentre la "fàbrica" de maltractadors segueix produint sense parar, mentres la violència de gènere amb totes les seves múltiples i divrses cares fa acte de presència en la nostra quotidianeitat, a tots els moments i racons de les nostres vides amb total impunitat.

A més a més molts altres factors entren en joc, com per exemple les presions i les limitacions a les que obliga la masculinitat dominant -i dominadora-, i que no se'm malinterpreti, no es tracta de que presentar el botxí com a víctima, sinó de fer una reflexió sobre cxom construïm els botxins i com deconstruir-los. No poder parlar de les emocions i els problemes més íntims no ajuda a un home a situar-se en el món, a trobar sentit a les coses importants de la vida. Que t'imposin el rol de pather familia no ajuda a dur a terme relacions sanes i madures -lliures i igualitàries- la construcció d'una masculinitat alternativa pot ajudar a trencar amb tot aixó. I pewr masculinitat alternativa refereixo a una altra manera de dur el cos d'home -o biohome insisteixo- peró deixant de moment de banda qüestions més avançades el que tenim clar és que cal intervenir. i nosaltres ara parlem d'intervenció educativa -entenent l'educació com a quelcom permanent, de per a tota la vida i en tots els ambits de la vida- ja que si la responsabilitat és social la solució també ho ha de ser. I tenir les presons plenes de misógens o els carrers plens de misógens amb pulseres GPS tampoc és el més dessitjable. Aixi que cal donar voltes a com hem de treballar-intervenir des de la prespectiva educactiva ab aquestes persones - per no dir subjectes que deshumanitza molt i ja n'estan prou de deshumanitzatdes-.

I res, que contra el patriarcat i contra el capilalisme lúnic camí és la lluita; el treball diari i ben fet.

dissabte, 17 d’abril del 2010

No som eternes

José Antonio Marina se les dona de filósof i hi ha qui se'l prenen com a tal. Al seu únic llibre que he llegit ens fa una demostració del que és no entendre la história o fer-ne una interpretació no sols liberal sinó molt poc rigurosa.
Peró gràcies a aquesta lectura un bon professor de filosofia , parlant precisamnet d'aquest llibre, va escriure'm una d'aquelles frases que fan o ajuden a pensar.

"No som eterns i no podem perdre el temps en determinades coses" .
Totalment d'acord. No som eternes, i no podem dedicar-nos a llegir certa literatura que no va més enllà d'aixó, simple i sencillament literatura que ni ensenya ni fa pensar, ni mereix en el cas de les obres d Marina la categoría de "filosófic".
Per aixó no passa res si ens estalviem els milers de pàgines que omple Dan Brown, Ken Follet i companyia. No passa res. I si ens perdem a Marina tampoc passa res.

Lectura com a divertimento si, és clar, però millor alguna cosa que valgui la pena. I si volem anar més enllà de la bona estona, doncs endavant.
Peró tot plegat ve a referir als i les docents i educadores; que han de plantejarse molt bé que recomanen i que proposen llegir, perqué en el meu cas la lectura de Marina fou proposada-imposada per un docent i crec que va cometre un error. Hi ha lectures molt més interessants i molt més profitoses. No cremem les bones obres, i no difonem les que no s'ho mereixen.

No som eternes, i no podem perdre el temps en determinades coses.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Mimar també és educar


A vegades podem pensar, o de fet és el que pensem en general, que fer-li un regal a una persona amb la que mantenim una relació educativa de tipus "professiona" és, precisamnet, poc profesional.

Bé, un regal és, d'entrada, un acte de afecte. Implica alguna mena de sentiment positiu. (Si no ja és una altra cosa)

Doncs és mimar. I no és tenir mimat o mimada a l'educant en qüestió sinó educar mimant. Pot semblar que el que dic estigui a mig camí entre la trivialitat, la obviaetat i la vanalitat. De fet si que és obvi, i així mateix ho ha dit l'autor del llibre on podem descobrir aquest metode, el de "mimar" com a educatiu. terapéutic en el seu cas, però útil per a les educadores que treballem en l'ámbit social sobretot.

Bruno Bettelheim és l'autor del llibre el arte de lo obvio, que és difícil de trobar fora de biblioteques especialitzades peró molt interessant.

Un regal és en el sentit que diu Bettelheim una eina educativa!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Eines pedagógiques

La pedagogia, l'educació, la for,ació i tot allò que té a veure amb l'aprenentatge i el progrés en el sentit de ser millors pesrsones per tal de crear una societat millor és quelcom que va estretament relacionat (per no dir que és el mateix) amb l'ética (com a reflexió sobre allò que és dessitjable i alló que no ho és, no per a "mi" sinó per a totes), i aquesta igualment lligada a les idees amb les que pretenem arribar a aquest ideal.

L'eina és en aquest cas la idea.

Mentres més persones pensem més serem més lliures. Veritat a mitjes. Cal pensar, però cal pensar bé.

Necessitem eines, aqué n'hi ha una: cliqueu a la fotografia de l'estanteria amb els llibres del lateral dret, hi han eines!

dissabte, 5 de setembre del 2009

Tandem pedagògic per al nou curs


Comença un nou curs escolar. Milions de nens i nenes recuperaran les classes i la docència. Milers de mestres també, i moltes d'elles i d'ells per primera vegada. Ja se sap: nomenaments, substitucions, places, baixes i potser una bona plaça i qui sap quan la fixa.
En qualsevol dels casos és, com molts altres, un bon moment per aturar-se i pensar. I reflexionar sobre l'educació que donem i rebem.

I per sobre la taula de l'escriptori hi rondava un bon llibre, desendreçat com el que rondava pel moble del menjador.

El primer un bon regal d'una bona persona amb el títol de "Pedagogia de la indignació", de Pablo Freire.
El segon un prestec d'aquells que no saps quan tornaràs, "El curiosos incidente del perro a medianoche" de Mark Haddon.
os obres interessantíssimes per aquests dies encara de no massa feina que ens queden abans de començar el curs.

Un té la dosi de bon humor, molt més de la concreció de problemàtiques que sovint passen desapercebudes.
I l'altre de problemàtiques que passen desaparcebudes , sobretot per als ulls poc crítics, molt sovint gràcies a (per culpa de) les classes dominants (dit d0altra manera burgesia, que tot i que per a les concepcions postmodernistes sigui un concepte "passa't" la burgesia existeix, i si no preguntem-nos perquè estem patint una crisi si no ´s perquè la riquesa està mal repartida, entre d'altres.)

En definitiva, un bon tandem pedagógic per a qualsevol treballadora del gremi de l'educació i similars.

Sense educació popular no hi ha veritable societat!

dimarts, 2 de juny del 2009

Assemblees de petites persones


Els i les nenes no són més que persones una mica més petites, amb una mica menys d'experiències i formació. La qual cosa és normal, l'experiènci i els coneixements, entre d'altres coses, impliquen temps.

Peró és vital per al seu procès de formació com a persones plenes l'experiència de decidir. Pendre decisions o no pendre'n peró en tot cas saber que la seva participació a la vida, ja sigui per acció o per omissió té unes conseqüències.

I és per aixó, que de la mateixa manera que les hem d'educar en el pensament crític, en la detecció d'injustícies i en la solidaritat també ho hem de fer en la democràcia. En la democràcia plena, real i participativa. Que decideixin que s'impliquin, que s'equivoquin, i que aprenguin.

Elles també saben coses, peró coses diferents. Doncs com a mínim que decideixin sobre aixó. No sobre si anar al dentista o al pastisser, aixó ja ho va descartar Plató, peró só sobre les coses que els hi impliquen i que estan a la seva alçada com diverses opcions de càstig o de premi d'avant els seus errors, o sobre jocs, colors, etc.



"les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens i les nenes és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions"

-El Petit Príncep-

divendres, 29 de maig del 2009

Dalai Lama i el marxisme





De totes les teories económiques modernes, el sistema económic de Karl Marx es basa en principis morals, mentres que al capitalisme tan sols li interessen els beneficis i la rentabilitat. El marxisme té a veure amb amb la distribució equitativa de la riquesa i la utilització equitativa dels mitjans de producció. També té a veure amb el destí de les classes treballadores –és a dir, la majoria – i de a qui li manquen els privilegis i tenen necessitat. El marxisme s’interessa per les víctimes de l’explotació imposada per les minories. El sistema m’atrau per aquestes raons, i em sembla just. El fracas del règim a la Unió Soviètica no va ser, a la meva manera d’entendre, el fracas del marxisme, sinó el fracas del totalitarisme. Per aquesta raó, em considre-ho meitat marxista, meitat budista.

-Dalai Lama-


No és que el Dalai Lama sigui cap referent, de fet és prou clar que més aviat es un ésser poc dessitjable, que es creu i es diu superiro i que té milers de persoens subjugades, com a subdits pendents d'ell i idolatran-lo com un semidèu. I el Budisme de fet, no se com ni perquè ha guanyat molts adeptes o simpatitzants a les societats occidentals allunyant-se de la idea carca que si manté la religió católica. Deu ser per que el Budisme té un component exótic i transgresor que la religió tradicional d'aquí no té. En qualsevol cas un règim com el del tibet d'abans de l'alliberament per part de l'exèrci popular xinès no li dessitjo a ningú.

Ara, la qüestió és que la frase està realment interessant, té la seva gràcia i no diu cap mentida.
Potser amb les ultimes paraules hi hauria més discusió, pero en definitiva està molt encertada.

Salut i petons.