Certs temes mai son fácils de pensar, i encara menys de verbalitzar. Ara, si es tracta de violència de génere i l'audiència és de majoria aplastant femenina - o biodones, o dones per diagóstic mèdic que dirien algunes autores del feminisme més postmodern- és encara més complicat al meu entendre.
I no sencillament de violència de gènere, sinó que l'exposició tractava de com intervenir amb els maltractadors. Més concretament amb homes que han estat denunciats, peró no unicament ja que l intervenció pot o ha de ser preventiva , abans de l'agresió física que sembla ser la més visualitzable socialment avui, també intervenir amb qui estar duent a terme aquestes pràctiques (que m'estalviaré d'adjectivar) i amb el qui ho ha fet en un passat, per tal de corretgir-lo.
El leitmotiv básicament era que les societats patriarcals, com la nostra, construeixen un model de masulinitat entre altres coses violent. De la mateixa manera que construeixen un model determinat de feminitat.
El génere masculí és d'una determinada manera, i l'home col·lectiu és d'aquesta manera. Evidentment, d'aquí es desprenen les individualitats masculines igualment agresives, violentes, dominants, controladores, etc.
En definitiva, el "maltractador" és una construcció social, és responsabilitat social i no, de cap manera, és aquell individu que ha nascut o s'ha fet per voluntat própia -en el sentit del lliure albir- així. Si la societat és patriarcal, masclista, els individus que creixeran en ella també ho seran en gran mesura.
Per altra banda, quan l'estat intervé, ho fa de manera contradictória amb aquest fet. Es criminalitza a l'individu d'una manera extrema centrant tot l'odi social contra aquell individu concret, tota la ràbia, de manera visceral, i l'arrel del problema queda intacte. D'aquesta manera tan sols empresonarem individus mentre la "fàbrica" de maltractadors segueix produint sense parar, mentres la violència de gènere amb totes les seves múltiples i divrses cares fa acte de presència en la nostra quotidianeitat, a tots els moments i racons de les nostres vides amb total impunitat.
A més a més molts altres factors entren en joc, com per exemple les presions i les limitacions a les que obliga la masculinitat dominant -i dominadora-, i que no se'm malinterpreti, no es tracta de que presentar el botxí com a víctima, sinó de fer una reflexió sobre cxom construïm els botxins i com deconstruir-los. No poder parlar de les emocions i els problemes més íntims no ajuda a un home a situar-se en el món, a trobar sentit a les coses importants de la vida. Que t'imposin el rol de pather familia no ajuda a dur a terme relacions sanes i madures -lliures i igualitàries- la construcció d'una masculinitat alternativa pot ajudar a trencar amb tot aixó. I pewr masculinitat alternativa refereixo a una altra manera de dur el cos d'home -o biohome insisteixo- peró deixant de moment de banda qüestions més avançades el que tenim clar és que cal intervenir. i nosaltres ara parlem d'intervenció educativa -entenent l'educació com a quelcom permanent, de per a tota la vida i en tots els ambits de la vida- ja que si la responsabilitat és social la solució també ho ha de ser. I tenir les presons plenes de misógens o els carrers plens de misógens amb pulseres GPS tampoc és el més dessitjable. Aixi que cal donar voltes a com hem de treballar-intervenir des de la prespectiva educactiva ab aquestes persones - per no dir subjectes que deshumanitza molt i ja n'estan prou de deshumanitzatdes-.
I res, que contra el patriarcat i contra el capilalisme lúnic camí és la lluita; el treball diari i ben fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada