Lucía

No es va cumpli la primera mitja hora de la pel·lícula que va començar a matxar gent. Les primeres més tímides, peró poc a poc desenes i desenes de persones abandonaven la sala en la que es projectava el primer llargmetratge de Niles Atallah. Una história en la que sembla que no passa res, de silencis, de plánols fixes, de sorolls discrets i de coses massa normals i poc atractives a simple vista. Peró si superem el visonat simple serem dels que ens quedarem a la sala malgrat siguin les deu tocades, haguem de matinar l’endemà i ja abans de la peli haguem vist un curt del que no hem entés res sobre campistes nordeuropeus. Com deia, a simple vista no passa res, peró com sabem al desembre del 2006 a Chile van pasar coses molt importants. Entre el funeral de Augusto Pinochet i les celebracions nadalenques, entre la precarietat, les protestes contra l’oblid i per la dignitat. Tot aixó i molt més els hi succeeix a Lucía i al seu pare de la meteixa que a tot el poble de Chile, i Atallah ens explica (o ens deixa veure) precisament aixó i més mitjançant Lucía.

En el debat posterior va ser difinida com a Intimista, tot i que el públic el que menys va fer va ser definir. La gent necessitava entendre, preguntava els significats. La gent que va marxar abans de que acabes segurament també necesitaven entendre. Segurament no van entendre que el que havíen de fer era interpretar o imaginar. Moltes coses sencillament no volien dir res concret o predeterminat, sencillament deien coses i les espectadores les havuiem de caçar i de pair a la nostra manera. El cinema també pot ésser aixó. Atallah així va intentar explica-ho després del visionat, acompanyat de la intérpret principal Gabriela Aguilera, el paper de la cual va ser cimparat per una mebre del públic de "Amelie chilena". I la dona tenia part de raó, ja que tant en Amelie com a Lucía podem veure una história del quotidià, peró en el cas francès és de la imaginació, de la mágia o d'una mena de ideal del que a totes ens agradaria ser una mica. En canvi, en la Lucía chilena tenim allò real per contraposició al allò ideal. La casa a la que es graben gran part de les escenes és una casa real, que es conserva tal qual abans i desprès del rodatge. A Lucía li passen les coses normals i poques coses, perqué a la majoria de persones no esna passa el que li passa a l'Amelie, peró si ens passen coses comparables a les que li passen a la Lucía. Lucía és el Clarck Ken i Amelie es Superman, és a dir, crec quer som més Lucia tot i que ens agradaria ser més Amelie.