Un dilluns qualsevol, un grup d'infants entren a la sala de la colla de els i les mitjanes, seguint la rutina l'educador alhora que pica de mans diu -Tothom a seure i a fer deures!-
En aquestes el Pedro diu -¡Eh! ¡Yo nunca la he visto! ¡Enchufala!-
A punt va estar l'educador de dir que no, que no era el moment, que ara tocava fer els deures. Però finalment desprès d'una ràpida reflexió, o d'un mig deixar-se portar va optar per endollar la bola del món que des de feia alguns dies reposava sobre un armari de la sala.
Amb la bola del món il·luminada, el llum apagat, i un cercle de nens i nenes al voltant vam començar a buscar països. -¡Que guapo!- Deia un.
-Qui sap on està Catalunya?- ( no en tenien ni la menor idea...)
-¡Aquí!- Deia en Pedro senyalan amb el dit la India... A base de pistes, en Pedro que és un nen amb molta iniciativa i líder del grup va saber on estava.
També varem buscar Marroc, ja que la Sukaina és d'orígen marroquí. I Palestina, perqué aquests dies n'haviem parlat.
A partir d'aquí varem estar com vint minuts parlant sobre el món, els països i altres coses interessanríssimes.
-¿Esto és España? ¡que pequeño!, Y que grande Africa...-
-¡Pero si todo es agua!- Deia la Rebeca, tot enraonant que per aixó li deien el planeta blau.
I la programació? Estava feta, però aquell dia la varen canviar una miqueta.
No sempre es pot improvisar, però quan sorgeix una inquietut des d'elles mateixes cal aprofitar-ho, perqué són molt més receptives. Perqué és molt més fàcil el feetback amb el grup, hi ha molta més predisposició.
Cal pensar que no existeix el temps perdut, el temps no es perd per enlloc, està allà, passant.
Desprès d'aquella investigació geogràfica tothom es va posar a fer deures i varen fer la resta de les activitats programades amb normalitat.
Sense educació popular no hi ha veritable societat
Salut i petons!
En aquestes el Pedro diu -¡Eh! ¡Yo nunca la he visto! ¡Enchufala!-
A punt va estar l'educador de dir que no, que no era el moment, que ara tocava fer els deures. Però finalment desprès d'una ràpida reflexió, o d'un mig deixar-se portar va optar per endollar la bola del món que des de feia alguns dies reposava sobre un armari de la sala.
Amb la bola del món il·luminada, el llum apagat, i un cercle de nens i nenes al voltant vam començar a buscar països. -¡Que guapo!- Deia un.
-Qui sap on està Catalunya?- ( no en tenien ni la menor idea...)
-¡Aquí!- Deia en Pedro senyalan amb el dit la India... A base de pistes, en Pedro que és un nen amb molta iniciativa i líder del grup va saber on estava.
També varem buscar Marroc, ja que la Sukaina és d'orígen marroquí. I Palestina, perqué aquests dies n'haviem parlat.
A partir d'aquí varem estar com vint minuts parlant sobre el món, els països i altres coses interessanríssimes.
-¿Esto és España? ¡que pequeño!, Y que grande Africa...-
-¡Pero si todo es agua!- Deia la Rebeca, tot enraonant que per aixó li deien el planeta blau.
I la programació? Estava feta, però aquell dia la varen canviar una miqueta.
No sempre es pot improvisar, però quan sorgeix una inquietut des d'elles mateixes cal aprofitar-ho, perqué són molt més receptives. Perqué és molt més fàcil el feetback amb el grup, hi ha molta més predisposició.
Cal pensar que no existeix el temps perdut, el temps no es perd per enlloc, està allà, passant.
Desprès d'aquella investigació geogràfica tothom es va posar a fer deures i varen fer la resta de les activitats programades amb normalitat.
Sense educació popular no hi ha veritable societat
Salut i petons!
les coses que surten de l'interès dels infants són les que més grabades es quedaran a les seves memòries. Això diuen alguns psicòlegs, pedagogs... però és un fet, la culturailla popular, el saber del dia a dia nos lo confirma, nos quedamos con lo que nos interesa, i és boníssim aprofitar les necessitats, intuicions, curiositats de les nenes i nens... segur que a més s'ho van passar pipa, això és aprenentatge significatiu, positiu. Això és, a més, amor.
ResponElimina