Imaginem

Imaginem una persona jove, amb X anys -que poden ser 11, 12, 13[...] 18,19, o més; perqué no?-. Li posarem una cara (des)coneguda que pugui ser re-coneguda.
Tota persona és el que és per un complex conjunt de aspectes determinants -biologia, família i entorn proper, capital cultural de les progenitores i etcétera. I sobretot pel seu context socioeconómic, que al final és el que pesa més i el que determina la resa¡rta de determinants, valga'm la redundància-.

Tot allò que no ens ensenyen dificilment ho apendrem. O formulat d'una altra manera; aprenem allò que ens ensenyen.
Vivim com vivim en societats extremadament complexees i on totes estem interelacionades la responsabilitat de totes i cada una és també, d'una o altra anera, de totes i de cada una. És que la culpa és dels pares, que no els eduquen. Bé si, i de les veïnes dels pares, i de les profesionals de l'administració, i de les amigues, i de les profesores, i de totes les persones per les que han passat, passen i passaran.
La societat sota el model capitalista, tal i com la coneixem, crea borses de pobresa i marginació, i hi ha qui queda satisfet amb intervenir en aquestes borses. Com si el fet d'intervenir mateix fos ja la solució, una redempció. Bé, es tracta, crec, de que desapareguin. Del tot.
Bé, ara si, ara imaginem.
Imaginem que les persones més properes ell mai li han fet apreciar el valor de l'escola, com d'important és.
Imaginem que no li han ensenyat a fer un ús racionat dels diners.
Imaginem que no lli han ensenyat el valor del treball, la cultura de l'esforç o la importància de adquirir capacitat de treball.
Imaginem també que no li han ensenyat moltes altres coses que ens puguin semblar rellevants per a una socialització adecuada, crítica, potenciadora, alliberadora...
i perqué no li han ensenyat? Doncs perqué a elles tampoc els hi van ensenyar. I perqué? Hipotesis non fingo. L'ou o la gallina?
En tot cas, en comptes de dedicar-nos a pensar on va començar la barbárie podriem dedicar-nos a pensar en maneres d'acabar i a com fer més efectives les que ja coneixem i utilitzem.
Ai, que m'oblido de imaginar!
Imaginem doncs -o pensem en alguna persona que coneguem, o haguem vist, o ens n'hagin parlat- que ha tingut més oportunitats i la possiblitat de aprofitarles, de triar-les, de convertirles en la seva realitat. parlariem de persones molt diferents. No d'altres persones, sinó de les mateixes, perqó que hagiessin avançat per camins diferents i potser alra no hi haurien borses de pobresa.
En cualsevol dels casos, le oportunitats no neixen comles flors ni son trens que passen i als cuals hem de pujar. Tampoc les porten els Reis d'Orient ni les oferten als serveis Socials. No hi ha oportunitats perqué el sistema polític i económic que regeix el nostre país no les permet, no les crea, no le possibilita d'igual manera per a totes.

L'ética i el treball comunitari son dues eines convinables i imprescindibles per a aquest treball. No le úniques. N'hi ha d'altres igualment imprescindibles i que podem anar descobrint fruit de les contradiccions que ens trobem pel camí.

Va com va.

A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Ovidi Montllor.